Per posar-nos en antecedents i que tots puguem saber perfectament de quina planta estem parlant, us diré els nombrosos noms que he trobat i que podem usar per anomenar-la. En català li podem dir, a més de roser silvestre: roser caní, roser bord, roser salvatge, roser boscà, roser de marges, gavarrera (canina), tapacul... En castellà: escaramujo, rosa canina, rosal silvestre, rosal perruno, uña de gato, cinorrodón, tapaculo, calambuco, algabanzo, zarza rosa, ascaracachi, mariacruz, monjolinos, mosqueta silvestre.
La foto precedent la vaig fer un dia en que el paisatge estava enfarinat per la neu. Aleshores em va cridar l'atenció el contrast del blanc de fons i el vermell dels fruits del roser salvatge. Em permeteu que l'anomeni roser salvatge a partir d'ara? No sé, m'agrada més així ;-)
És curiós comprovar com la seva alta concentració de vitamina C ens pot anar tant bé en aquestes dates hivernals en que els refredats i les grips fan acte de presència. Us explico una anècdota que ens pot servir per entendre el servei que ens pot oferir aquesta meravellosa planta:
Resulta que, durant la segona guerra mundial, els nens i nenes de les escoles britàniques tenien la missió de recollir els fruits del roser salvatge. Amb aquests fruits, fabricaven un xarop molt ric en vitamina C. D'aquesta manera, els anglesos podien compensar el bloqueig naval a que els alemanys els havien sotmès i que els impedien rebre taronges. Vaja, que tenim ben a la vora un remei excel·lent pels constipats i no m'havia adonat!
A continuació, us explico una recepta que he trobat sobre com preparar la melmelada crua de roser salvatge:
Netegeu els fruits i tritureu-los fins que quedin reduïts a polpa i afegiu el mateix pes amb sucre. Així es conserven totes les vitamines i el sabor és excel·lent! Guardada a la nevera, aquesta melmelada us aguantarà uns quants dies.
Més coses. El podem trobar com un arbust d'un a tres metres d'alçada, més o menys. La tija té espines i les flors cinc pètals de color rosa o blanquets. El fruit sembla una oliva vermella, tot i que en realitat és una infructescència.
El fruits del roser salvatge encara tenen més propietats:
- Són tonificants i antiescorbútics. Combatent l'esgotament físic.
- Estimulen les defenses.
- Són deurètics i depuratius.
- Es creu que són repel·lents de la tènia i d'altres paràsits intestinals. No hi ha fonament científic que certifiqui aquesta propietat. Per duu a terme aquesta “neteja interior”, cal empassar-se els fruits sencers, amb els “pelets” inclosos. Aquest “pelets”, precisament, serien els responsables de l'eliminació dels cucs, doncs piquen d'allò més quan passen pels conductes digestius. Quina angúnia, no? Espero no tenir-ho que provar!
El pètals de la flor s'usen per preparar una excel·lent aigua de roses. Aquest aigua dóna un molt bon resultat alhora de tractar la conjuntivitis o la blefaritis (inflamació de les parpelles). L'aigua de roses es prepara posant a macerar un grapat de pètals en un vas d'aigua. Desprès d'un dia, s'espremen els pètals i es llancen. Els ulls els rentarem amb l'aigua resultant.
(foto: http://www.internatura.org/)
Les fulles i les arrels van bé per tractar la gastroenteritis i les diarrees lleus.
Aneu amb compte amb les llavors del roser salvatge ja que, triturades, alliberen una substància tòxica pel sistema nerviós!
I ja per acabar, us escric un enllaç que, fen clic a sobre, us portarà directament a veure una recepta meravellosa de la Iolanda Bustos. Es tracta de Mató de fonteta amb xarop de roser silvestre. Un regal pels sentits: BON PROFIT!
Mató de fonteta amb xarop de roser silvestre.
Fins aviat!
Jordi
