Herbari del Gran Penedès

Fi del bloc

2009-06-02T00:23:00.000+02:00

Ha estat un plaer immens compartir l'experiència!

Gràcies per fer-la possible!!

Una abraçada de tot cor!!

Jordi

Calèndula

2009-04-07T20:54:00.004+02:00

M'ha meravellat la calèndula! M'ha meravellat per la seva bellesa i per les seves aplicacions. Pot ser, per això, se la pot anomenar també flor de meravella...

A la calèndula la podem anomenar; en català: calèndula, gojat, boixac (de jardí), flor de meravella, groguet, pet de frare, llevamà, galdiró; i en castellà: calèndula oficinal, maravilla (de jardí), flor de la virreina, reinita, flor de muerto, chinitas, mercadela, espantanovios. Déu ni do amb els noms, oi? No se us escapa el riure en més d'una ocasió?

Les fotografies que podeu veure no estan fetes a calèndules silvestres, que també n'hi han, sinó a unes calèndules que he vist dins un jardí particular. I es que, la calèndula, és una planta força apreciada i el seu cultiu domèstic està bastant estès.

De propietats en té un munt. A veure si us en puc dir unes quantes:

_ Regula molt bé la menstruació, tant si aquesta és escassa com si és abundant, i combat el dolor.

_ Augmenta la producció de bilis del fetge.

_ Cicatritza úlceres d'estómac.

_ És antiinflamatòria, antisèptica i cicatritzant. Va molt bé pels cops i per les ferides, fins i tot si estan infectades. També resulta indicada la seva aplicació en cas de cremades.

_ Elimina les berrugues.

_ Suavitza la pell. La podem aplicar a pells sensibles, com seria el cas dels nens.

_ Picades d'insectes. A tenir en compte ara que ve l'estiu!

El nom de calèndula prové del llatí calendae (calendari), que indica el primer dia de cada mes. Pot ser que aquest nom sigui degut a que floreix durant tot l'any, si l'hivern no és massa dur. També pot ser que sigui originària de Mèxic, tot i que també es diu que prové d'Egipte. A Mèxic, els asteques l'usaven amb finalitats medicinals atribuint-li, al mateix temps, propietats espirituals i màgiques. Els conqueridors espanyols la van duu a Espanya, on es va cultivar principalment als monestirs. I pot ser, per això, li diuen pet de frare a la calèndula.

Si tenim una calèndula a prop, la podem fer servir d'avisador meteorològic. Diuen que si pel matí es manté tancada plourà durant tot el dia, i que si es tanca sobre les sis de la tarda tindrem bon temps al dia següent.

A continuació, us explico com preparar la pomada de calèndula:

Ingredients:
1/2 litre d'oli d'oliva
100 grams de flors de calèndula seca (si en tenim de fresques, 300 grams)
60 grams de cera verge

Elaboració:
S'afegeix en un recipient l'oli d'oliva i les flors de calèndula. Escalfarem aquesta barreja durant una hora al bany maria, a foc baix, fins que l'oli arribi a 40ºC ó 50ºC com a màxim. No taparem per propiciar l'evaporació l'aigua. Passada una hora, traurem les flors i afegirem la cera verge. Quan les flors estiguin fredes, les espremerem amb un drap de cotó afegint el líquid resultant a la cera. Remourem fins que es desfaci del tot la cera. Un cop desfeta, la passarem pel tamís i la ficarem en pots petits que, un cop freds, es tanquen, s'etiqueten i es protegeixen de la llum, el calor i la humitat.

Utilitats de la pomada.

Mugrons amb clivelles. Es calmaran força, doncs actua com anestèsia local lleugera i estimula el reg sanguini de la pell.
Antiinflamatòria, antihemorràgica i antisèptica, per ferides (tancades) i per combatre fongs.
Aplicada com a cataplasma de fulles i tiges redueix les callositats i les berrugues.

Ja ho sabeu: si teniu un balcó, una terrassa o un jardí, la calèndula us pot aportar bellesa i salud amb la seva presència i les seves aplicacions. Val la pena!!

Fins aviat!!

Jordi

Gatosa

2009-01-31T13:17:00.007+01:00

O pot ser hauria de dir: Ulex parviflorus pourret?

Perquè, si d'alguna cosa m'he adonat mentre cercava informació sobre aquesta planta, es de que el nom de les coses no son les coses, o dit d'altre manera, que a cada lloc a les coses se'ls hi pot dir d'una manera diferent.

El nom de gatosa pot ser és més propi d'alguns indrets molt determinats, suposo. Tot i que també m'ha semblat que hi ha qui l'anomena Argelaga o Argilaga, no se si de forma correcta o si la confusió ve per la similitud.

Sigui com sigui, aquí tenim una planta, i em poso a la vostra disposició per rectificar les errades que observeu en el text. ;-)

Gatosa seria el nom català, i en castellà la podríem anomenar aulaga morisca. Així ho expliquen en el següent enllaç: ( http://www.botanical-online.com/fotosulexparviflorus.htm ). També he trobat un enllaç on diuen que en castellà se la pot anomenar, a la gatosa, tojo o gatuña ( http://www.xtec.es/col-anunciata-cerdanyola/plantes/gatosa.htm ).

Parlant d'enllaços, he trobat un enllaç que m'ha portat a un text simplement meravellós. En aquest text, en Joan Pellicer i Bataller ens destaca de l'argelaga les seves esplèndides virtuts, tot recordant-nos com, de vegades, enlluernats amb els encants populars, passem per alt l'evidència de que tot el que hi és te la seva funció indispensable.

Ho podeu llegir aquí: http://www.uv.es/metode/numero32/79_32.html

Argelaga o argilaga, també seria una manera d'anomenar aquesta planta a La Llacuna (Anoia), a St. Quintí de Mediona (Alt Penedès). Al Baix Penedès, pel que sembla, també se li pot dir argilaga marina.

La podem trobar a pinedes esclarissades i brolles de bruc i romaní, indrets assolellats.

Pel que fa a la floració, en algun enllaç diuen que floreix al Febrer o al juliol. En canvi, en un altre, he llegit que la gatosa floreix entre novembre i abril. Pot ser, quan ens referim a la gatosa parlaríem d'aquest segon període de floració més hivernal, a diferència del que es coneix com argelaga en alguns indrets.

Es curiosa la feina callada i poc reconeguda que fa aquesta planta. Resulta que es excel·lent per combatre l'erosió en llocs molt assolellats o amb pendent molt pronunciada. També pot recuperar terres degradades gràcies a uns bacteris que fixen el nitrogen.

Hi ha reculls de la cultura popular que descriuen amb molta simpatia algunes de les característiques de la gatosa, o de l'argelaga. Aquí en tenim uns quants:

REFRANYS

Quan l'argelaga floreix,

l'amor creix

L'argelaga va deixar morir

sa mare de fred (no escalfa)

Foc d'argelaga

foc de rialla

LOCUCIONS

“Tenir més punxes que una argelaga” (Mal geni)

“Això em dona tant de gust com si em passessis una argelaga per l'esquena” (Irònic)

LLEGENDA

El dimoni, com va veure que Déu havia fet la preciosa i d'airada ginesta, volgué fer-ne una d'igual, i li sortiren les flors semblants a la ginesta, petites i sense olor, i la planta plena de punxes; això va ser l'argelaga.

A.Mª Alcover

Fins aviat!

Jordi

Roser silvestre

2009-01-19T12:51:00.009+01:00

Déu ni do! La informació que he trobat d'aquesta planta és sorprenent. Pel que sembla, estem davant d'un autèntic concentrat de vitamines amb diverses aplicacions beneficioses per la salud. Moltes gràcies, Roser Silvestre, per posar-nos a l'abast els teus saludables regals!

Per posar-nos en antecedents i que tots puguem saber perfectament de quina planta estem parlant, us diré els nombrosos noms que he trobat i que podem usar per anomenar-la. En català li podem dir, a més de roser silvestre: roser caní, roser bord, roser salvatge, roser boscà, roser de marges, gavarrera (canina), tapacul... En castellà: escaramujo, rosa canina, rosal silvestre, rosal perruno, uña de gato, cinorrodón, tapaculo, calambuco, algabanzo, zarza rosa, ascaracachi, mariacruz, monjolinos, mosqueta silvestre.

La foto precedent la vaig fer un dia en que el paisatge estava enfarinat per la neu. Aleshores em va cridar l'atenció el contrast del blanc de fons i el vermell dels fruits del roser salvatge. Em permeteu que l'anomeni roser salvatge a partir d'ara? No sé, m'agrada més així ;-)

És curiós comprovar com la seva alta concentració de vitamina C ens pot anar tant bé en aquestes dates hivernals en que els refredats i les grips fan acte de presència. Us explico una anècdota que ens pot servir per entendre el servei que ens pot oferir aquesta meravellosa planta:
Resulta que, durant la segona guerra mundial, els nens i nenes de les escoles britàniques tenien la missió de recollir els fruits del roser salvatge. Amb aquests fruits, fabricaven un xarop molt ric en vitamina C. D'aquesta manera, els anglesos podien compensar el bloqueig naval a que els alemanys els havien sotmès i que els impedien rebre taronges. Vaja, que tenim ben a la vora un remei excel·lent pels constipats i no m'havia adonat!

A continuació, us explico una recepta que he trobat sobre com preparar la melmelada crua de roser salvatge:
Netegeu els fruits i tritureu-los fins que quedin reduïts a polpa i afegiu el mateix pes amb sucre. Així es conserven totes les vitamines i el sabor és excel·lent! Guardada a la nevera, aquesta melmelada us aguantarà uns quants dies.

Més coses. El podem trobar com un arbust d'un a tres metres d'alçada, més o menys. La tija té espines i les flors cinc pètals de color rosa o blanquets. El fruit sembla una oliva vermella, tot i que en realitat és una infructescència.

El fruits del roser salvatge encara tenen més propietats:

Són tonificants i antiescorbútics. Combatent l'esgotament físic.

Estimulen les defenses.

Són deurètics i depuratius.

Es creu que són repel·lents de la tènia i d'altres paràsits intestinals. No hi ha fonament científic que certifiqui aquesta propietat. Per duu a terme aquesta “neteja interior”, cal empassar-se els fruits sencers, amb els “pelets” inclosos. Aquest “pelets”, precisament, serien els responsables de l'eliminació dels cucs, doncs piquen d'allò més quan passen pels conductes digestius. Quina angúnia, no? Espero no tenir-ho que provar!

El pètals de la flor s'usen per preparar una excel·lent aigua de roses. Aquest aigua dóna un molt bon resultat alhora de tractar la conjuntivitis o la blefaritis (inflamació de les parpelles). L'aigua de roses es prepara posant a macerar un grapat de pètals en un vas d'aigua. Desprès d'un dia, s'espremen els pètals i es llancen. Els ulls els rentarem amb l'aigua resultant.

(foto: http://www.internatura.org/)

Les fulles i les arrels van bé per tractar la gastroenteritis i les diarrees lleus.

Aneu amb compte amb les llavors del roser salvatge ja que, triturades, alliberen una substància tòxica pel sistema nerviós!

I ja per acabar, us escric un enllaç que, fen clic a sobre, us portarà directament a veure una recepta meravellosa de la Iolanda Bustos. Es tracta de Mató de fonteta amb xarop de roser silvestre. Un regal pels sentits: BON PROFIT!

Mató de fonteta amb xarop de roser silvestre.

Fins aviat!

Jordi

Ginebró

2008-12-08T18:19:00.010+01:00

L'arbust del que us vull parlar avui es pot confondre amb el càdec, i a l'inrevés!

Es tracta del ginebró, esmentat també en el post anterior.

Resulta que no m'havia fixat però, ben a prop d'on havia fotografiat el càdec, també hi havia més d'un ginebró. Vaja, que conviuen en perfecta armonia en el lloc per on acostumo a passejar a la recerca de plantes. Es tracta d'un espai situat entre els 600 i 700 metres d'alçada; un àrea que sembla ser idònia per aquestes dos exemplars de la mateixa família.

Havia llegit que el ginebró es troba, principalment, a partir dels 1.000 metres d'alçada, mentre que el càdec ocuparia zones més baixes, fins a ran de mar. Aquí, doncs, pot ser estem en un territori neutral ;-)

Al parlar amb amics i amigues penedesencs, m'he adonat de que anomenaven ginebró a tots dos tipus: al càdec i al ginebró. De totes maneres, hi ha trets diferencials que permeten distingir-los clarament, a més de tenir propietats i aplicacions pròpies per a cadascú.

Una de les diferències més evidents està en el fruit; de color blau fosc en el cas del ginebró i marró en el del càdec. Però hi ha un altre tret distintiu que, afortunadament, he pogut fotografiar de prop i que ara us presento:

ginebró

càdec

Sí, es tracta de les fulles. El càdec té dues franges blanques a l'anvers, i el ginebró una. Així de fàcil!

El ginebró acostuma a assolir alçades de 1 a 3 metres, i les parts que més usem són els fruits. Es habitual a les zones pedregoses i boscos de muntanya de tota Europa.

En català també se'l coneix com a ginebre (mascle), ginebre negral, ginebrer, ginebrera; i en castellà com a enebro común, nebro o junípero.

El ginebró té moltes aplicacions!

Diürètiques: En cas d'edemes per insuficiència cardíaca, i com a depuratiu per eliminar l'excés d'àcid úric.*

Expectorants i antisèptiques bronquials: És un bon tractament complementari per qualsevol tipus d'infecció bronco-pulmonar, inclús per la tuberculosi.*

En cas de menstruacions escasses o doloroses, donat que augmenta el fluix sanguini en els òrgans genitals.*

Revulsives: Calma els dolors del reumatisme i de l'artrosi.*

*En tots els casos, alhora d'usar el ginebró com a tractament, cal que estiguem ben informats de com s'ha de preparar. NO USAR EN CAS D'EMBARÀS, POT PROVOCAR ABORTS.

Fins la propera!

Jordi

Càdec

2008-11-30T19:23:00.008+01:00

Després d'alguns dubtes, quasi que puc dir que l'arbre (arbust en ocasions) de la fotografia és un càdec.

A primer cop d'ull, semblava que tingués l'aspecte d'un ginebre. Aquesta confusió s'entén per la similitud del ginebre i el càdec, que pertanyen a la mateix família. Mentre que el ginebre el trobaríem a partir dels mil metres d'alçada, el càdec el podem trobar ben a prop del mar. Les baies d'un i altre també son diferents; en el cas del ginebre son d'un blau fosc i en els del càdec es tornen marrons.
La fusta del càdec es apreciada en ebenisteria, aromàtica i molt resistent a la putrefacció. Amb la fusta es fan culleres i pipes. Els fruits, molt aromàtics, es poden emprar per fer ginebre. En veterinària s'empra l'oli de càdec, obtingut per destil·lació de la fusta, per tractar afeccions cutànies.

En castellà, al càdec li diuen cada.

En podem trobar, de càdecs, als alzinars, a les pinedes i a les garrigues. Indrets assoleiats.

La seva floració es produeix entre els mesos d'abril i maig, i els seus fruits maduren al segon any.

Tot i que els càdecs son arbres de 8 ó 9 metres d'alçada els més desenvolupats, sovint resten més baixos en forma arbustiva.

He trobat aquesta poesia que fa referència al ginebre:

Font del ginebre

Dins l'erm desproveïda ara s'atura
la deu que tot ho omplia de remor.
Aclapat al damunt amb sa foscor,
el ginebre manté son aigua pura.

I mentre viu distreta dins l'oblit,
callada i sense espera de lloança,
ofereix, sota el ram engelosit,
intacte, el seu mirall de recordança.

J. Sebastià Pons

En quan l'he vist, el posat de l'arbre m'ha semblat d'allò més interessant. L'he trobat un dia en que el terra era enfarinat per la neu, i en alguns racons de les seves branques encara descansaven porcions de gel. Ell, en canvi, semblava desafiar les inclemències sense descomposar-se en absolut, al temps que m'oferia els seus simpàtics fruits.

Els meus respectes cap a aquest arbre tant eixerit!

Fins aviat!

Jordi

Bruc

2008-11-26T21:16:00.006+01:00

Ja he iniciat la meva recerca particular de plantes i l'escollida, per començar, ha estat aquesta:

M'ha cridat l'atenció trobar-me una planta florida amb el fred que fa i per això l'he triada. La trobo, a més, molt bonica. No us sembla bonica a vosaltres?

Com que en un primer moment no sabia el nom de la planta he mirat d'esbrinar-lo i, gràcies als amics i amigues d'Internet, l'he sabut. Moltes gràcies! ;-)

El bruc és un arbust que viu bé a la terra seca, la seva alçada pot variar entre els 30 i els 80 centímetres i floreix d'agost a desembre. Clar! Per això me l'he trobat florit!

Em sembla que, tot i dir-se bruc, quan el trobem florit li podem dir bruc d'hivern. Ho dic perquè amb aquest nom, bruc d'hivern, es tal i com l'he trobat en un llibre que he consultat.

Al Baix Penedès li diuen també cepell i, en castellà, brezo. Altres noms que he trobat en català per anomenar el bruc son: bruguerola, xipell, bruga, bronsa, herba negra o salabruga. Déu ni do!

El bruc es pot fer servir per combatre afeccions urinàries com: les infeccions d'orina, orina tèrbola o amb mal olor, coïssor en el moment d'orinar, cistitis i pielonefritis. Té una funció antisèptica sobre l'orina que fa que aquesta recuperi el seu aspecte normal en pocs dies. També va bé per les diarrees, perquè es astringent.

L'administració del bruc per guarir-nos d'aquestes afeccions és la següent: Courem uns 50g de branquetes o de summitats (extrem de la tija que conté fulles) florides per cada litre d'aigua durant 10 minuts. El resultat el podem ensucrar amb mel i prendre 3 o 4 tasses al dia, després dels àpats.

A Alemanya, les flors del bruc deixades assecar a l'ombra s'utilitzen en lloc de te. Ho podríem provar!

També he trobat una cançó de capvespre que fa referència al bruc, i diu així:

Darrera el matoll de bruc
sento la rata cellarda,
sento l'esquirol poruc
quan cau la tarda.

Josep Mª de Segarra

I un refrany del Rosselló: “Terra de bruc, terra de poc suc”. És clar, com que el bruc pot créixer perfectament en terres seques... Pot ser per això a Menorca diuen: “Ets més sec que un bruc!”.

¿Voleu saber que m'ha passat mentre provava de fer la fotografia del bruc que hi ha més amunt? Doncs que l'intrèpid del meu gos ha volgut emular les bèsties del circ, suposo, i el resultat ha estat aquest:

Si es que no es pot estar quiet!

Fonts consultades: els amics de la xarxa ;-) , Plantes i paraules, herbari Penedès-Garraf, escrit per Rosa M. Manobens Rigol, Dolors Casanovas i Carme Raventós, i Plantas que curan (enciclopedia de las plantas medicinales), editat per Planeta DeAgostini.

Fins la propera!

Jordi

Herbes del Gran Penedès

2008-11-23T19:28:00.001+01:00

Cada cop que recorro a peu aquestes contrades sento com la terra em parla amb paraules de colors: aromàtiques i fresques...

Ara em vull apropar a totes aquestes coses que m'explica la terra on visc, el Gran Penedès, i compartir el que vagi sabent amb vosaltres.

Si m'acompanyeu, podem descobrir plegats el tresor que s'escampa sobre la catifa natural que ens envolta i que, en masses ocasions, tant ens costa veure.

Una abraçada!!

Jordi